Descuit o competència deslleial? Una història de drets

Era dissabte 19 de maig al migdia. Tot fent zapping vaig veure que a la 2 de TVE, el tennista mallorquí Carles Moyà, esportivament de capa caiguda, s’enfrontava al totpoderós Roger Federer a les semifinals del Màsters Sèries d’Hamburg. Fins aquí tot normal, si no fos que Moyà havia aconseguit guanyar el primer set a qui molts consideren ja el número u de la història de l’esport de la raqueta. En això que els tennistes s’asseuen per menjar-se un plàtan (sempre m’ha fascinat aquesta fixació tan simiesca), se m’acut tocar el 7 del comandament a distància. Notícies a Cuatro, secció d’esports amb Juanma Castaño i Nico Abad. Després de repassar tota l’actualitat futbolística, donen un apunt breu de tennis. “En estos momentos se disputa la primera semifinal del Masters Series de Hamburgo entre Carlos Moyá y Roger Federer. El primer set lo ha ganado el suizo por 6-2.” El Palomino que duc dins va saltar amb allò de “Mentira!!!”. L’havia guanyat Moyà per 6 a 4. Què passa? Es van colar i ja està? O es que interessa més dir que Federer guanyava per no provocar una fugida massiva d’audiència cap a la 2, que retransmetia el partit en directe? Potser faig un gra massa i era una simple errada. Però en matèria esportiva estem veient últimament uns informatius molt limitats. Tot es qüestió de drets de retransmissió. Com s’explica sinó que a Telecinco només es parli de Fòrmula 1 (o més aviat d’Alonso), a TVE de Moto GP, Rafa Nadal (els seus partits salten de La 2 al primer canal com si fos un discurs del rei) i l’intrèpid Desafío Español “con diez cañones por banda” (qui aguanti una regata de vela en directe es mereix un premi). Els drets sobre les retransmissions esportives donen molts calerons a les televisions. Una prova més que els diners poden amb l’objectivitat, els criteris d’interès i tot codi deontològic. Per Telecinco és més important que Alonso faci una exhibició a Kuala Lumpur que si el Tau Vitòria guanya la lliga ACB. Si un esport el té un canal en concret, la resta ni en parla, i si ho fan és de mala gana, com l’Urdaci llegint la sentència que donava la raó als de ce ce o o. Imaginem que algú compra els drets d'imatge dels mítings del PP, i un altre els del PSOE. Només ens informarien d'un dels partits i sobre l'altre indiferència absoluta? Tot plegat, una prostitució més de la professió periodística, que veu com els compromisos signats pels qui controlen els grups mediàtics acaben amb tot criteri professional. Aleshores ve la pregunta: I per això ens estem traient una carrera? Sí, sempre podem protestar no signant les nostres cròniques.... I si no les fessim?