Anàlisi electoral (per la part que em toca)

L’abstenció ha estat la gran protagonista en les eleccions municipals més descafeïnades que es recorden en democràcia. Si ens dediquem a situar geogràficament els mínims percentatges de participació electoral, totes les mirades se’n van cap a Barcelona i el seu extraradi.

Generalment, el 27 de maig les ciutats de l’àrea metropolitana són les que més passivitat han demostrat a l’hora d’anar a escollir el seu alcalde i els respectius representants municipals. El Vallès Occidental amb poblacions com Badia del Vallès (56% d’abstenció), Mollet (55%), Rubí i Ripollet (54%) és una de les comarques que més concentra la baixa participació. No podem deixar de banda però les preocupants dades que ens arriben del Baix Llobregat (sobretot la zona sud): Viladecans (55%), Castelldefels, Gavà i Viladecans (54%) i El Prat amb un 52%. L’ala nord del Barcelonès també presenta xifres participatives força paupèrrimes: Sant Adrià del Besòs (55% d’abstenció) i Santa Coloma i el districte de Nou Barris amb un 54%. Davant d’aquesta constatació, no és pas per casualitat que l’anomenat Cinturón Rojo s’està allunyant cada cop més del futur polític dels municipis i del país en general. Cal recordar que pràcticament totes les poblacions esmentades estan dirigides pel PSC des de fa temps, i amb grans majories en molts dels casos. Els socialistes acostumen a guanyar per costum, i les alternatives de govern queden anorreades si la gestió és mínimament eficaç i no es cometen grans errades.

El fenomen de la continuïtat del mateix alcalde o partit, sovint fa que es doni per fet el resultat. Aquesta és una de les causes de desmotivació dels ciutadans en temporada d’eleccions, perquè d’alguna manera ja saben de ben segur qui guanyarà. Però no és l’única. Ens hem de fixar una mica en la història d’aquestes ciutats des del tardofranquisme fins l’entrada de la democràcia. Una característica fonamental que es repeteix, en major o menor grau en aquests municipis, és la presència d’un fort nucli de població que va venir immigrada des de la resta d’Espanya cap a l’àrea metropolitana de Barcelona durant la segona meitat del segle XX. En els últims temps de lluita antifranquista, l’associacionisme veïnal i el sindicalisme van polititzar gran part d’aquestes bosses poblacionals. Partits clandestins com el PSUC, els embrions de l’actual PSC i sindicats com Comissions Obreres hi eren al darrera. La democràcia va arribar, i aquestes formacions van començar a assolir els governs municipals de les diferents ciutats esmentades. I així fins ara, perquè la població que des d’un principi els van sustentar, encara perviu en gran mesura. Tot i així, ja sigui perquè molts van desapareixent o bé queden desmotivats de la política, l’abstenció és cada cop més notòria. Els fills d’aquells pares lluitadors no sempre continuen amb la tradició familiar. La gran majoria, a l’inrevés que els seus progenitors, estan molt poc polititzats. També és cert que la societat viu molt més acomodada en el sistema que aleshores i, en general, costa trobar coses per les que lluitar. Però ells són, en gran part, els que fan sumar uns percentatges d’abstenció tan alts.
Són el PSC i els partits d’esquerra, doncs, els que tenen més a perdre amb una abstenció tan poderosa a l’extraradi barceloní. Hem de tenir en compte que estem parlant del seu cofre de vots més valuós de cara a les autonòmiques i a les generals, i sembla que mica en mica ho van perdent per haver-se diluït en el temps, per no haver trobat un referent contemporani als antics discursos de la transició.