Anàlisi electoral (per la part que em toca)

L’abstenció ha estat la gran protagonista en les eleccions municipals més descafeïnades que es recorden en democràcia. Si ens dediquem a situar geogràficament els mínims percentatges de participació electoral, totes les mirades se’n van cap a Barcelona i el seu extraradi.

Generalment, el 27 de maig les ciutats de l’àrea metropolitana són les que més passivitat han demostrat a l’hora d’anar a escollir el seu alcalde i els respectius representants municipals. El Vallès Occidental amb poblacions com Badia del Vallès (56% d’abstenció), Mollet (55%), Rubí i Ripollet (54%) és una de les comarques que més concentra la baixa participació. No podem deixar de banda però les preocupants dades que ens arriben del Baix Llobregat (sobretot la zona sud): Viladecans (55%), Castelldefels, Gavà i Viladecans (54%) i El Prat amb un 52%. L’ala nord del Barcelonès també presenta xifres participatives força paupèrrimes: Sant Adrià del Besòs (55% d’abstenció) i Santa Coloma i el districte de Nou Barris amb un 54%. Davant d’aquesta constatació, no és pas per casualitat que l’anomenat Cinturón Rojo s’està allunyant cada cop més del futur polític dels municipis i del país en general. Cal recordar que pràcticament totes les poblacions esmentades estan dirigides pel PSC des de fa temps, i amb grans majories en molts dels casos. Els socialistes acostumen a guanyar per costum, i les alternatives de govern queden anorreades si la gestió és mínimament eficaç i no es cometen grans errades.

El fenomen de la continuïtat del mateix alcalde o partit, sovint fa que es doni per fet el resultat. Aquesta és una de les causes de desmotivació dels ciutadans en temporada d’eleccions, perquè d’alguna manera ja saben de ben segur qui guanyarà. Però no és l’única. Ens hem de fixar una mica en la història d’aquestes ciutats des del tardofranquisme fins l’entrada de la democràcia. Una característica fonamental que es repeteix, en major o menor grau en aquests municipis, és la presència d’un fort nucli de població que va venir immigrada des de la resta d’Espanya cap a l’àrea metropolitana de Barcelona durant la segona meitat del segle XX. En els últims temps de lluita antifranquista, l’associacionisme veïnal i el sindicalisme van polititzar gran part d’aquestes bosses poblacionals. Partits clandestins com el PSUC, els embrions de l’actual PSC i sindicats com Comissions Obreres hi eren al darrera. La democràcia va arribar, i aquestes formacions van començar a assolir els governs municipals de les diferents ciutats esmentades. I així fins ara, perquè la població que des d’un principi els van sustentar, encara perviu en gran mesura. Tot i així, ja sigui perquè molts van desapareixent o bé queden desmotivats de la política, l’abstenció és cada cop més notòria. Els fills d’aquells pares lluitadors no sempre continuen amb la tradició familiar. La gran majoria, a l’inrevés que els seus progenitors, estan molt poc polititzats. També és cert que la societat viu molt més acomodada en el sistema que aleshores i, en general, costa trobar coses per les que lluitar. Però ells són, en gran part, els que fan sumar uns percentatges d’abstenció tan alts.
Són el PSC i els partits d’esquerra, doncs, els que tenen més a perdre amb una abstenció tan poderosa a l’extraradi barceloní. Hem de tenir en compte que estem parlant del seu cofre de vots més valuós de cara a les autonòmiques i a les generals, i sembla que mica en mica ho van perdent per haver-se diluït en el temps, per no haver trobat un referent contemporani als antics discursos de la transició.

Descuit o competència deslleial? Una història de drets

Era dissabte 19 de maig al migdia. Tot fent zapping vaig veure que a la 2 de TVE, el tennista mallorquí Carles Moyà, esportivament de capa caiguda, s’enfrontava al totpoderós Roger Federer a les semifinals del Màsters Sèries d’Hamburg. Fins aquí tot normal, si no fos que Moyà havia aconseguit guanyar el primer set a qui molts consideren ja el número u de la història de l’esport de la raqueta. En això que els tennistes s’asseuen per menjar-se un plàtan (sempre m’ha fascinat aquesta fixació tan simiesca), se m’acut tocar el 7 del comandament a distància. Notícies a Cuatro, secció d’esports amb Juanma Castaño i Nico Abad. Després de repassar tota l’actualitat futbolística, donen un apunt breu de tennis. “En estos momentos se disputa la primera semifinal del Masters Series de Hamburgo entre Carlos Moyá y Roger Federer. El primer set lo ha ganado el suizo por 6-2.” El Palomino que duc dins va saltar amb allò de “Mentira!!!”. L’havia guanyat Moyà per 6 a 4. Què passa? Es van colar i ja està? O es que interessa més dir que Federer guanyava per no provocar una fugida massiva d’audiència cap a la 2, que retransmetia el partit en directe? Potser faig un gra massa i era una simple errada. Però en matèria esportiva estem veient últimament uns informatius molt limitats. Tot es qüestió de drets de retransmissió. Com s’explica sinó que a Telecinco només es parli de Fòrmula 1 (o més aviat d’Alonso), a TVE de Moto GP, Rafa Nadal (els seus partits salten de La 2 al primer canal com si fos un discurs del rei) i l’intrèpid Desafío Español “con diez cañones por banda” (qui aguanti una regata de vela en directe es mereix un premi). Els drets sobre les retransmissions esportives donen molts calerons a les televisions. Una prova més que els diners poden amb l’objectivitat, els criteris d’interès i tot codi deontològic. Per Telecinco és més important que Alonso faci una exhibició a Kuala Lumpur que si el Tau Vitòria guanya la lliga ACB. Si un esport el té un canal en concret, la resta ni en parla, i si ho fan és de mala gana, com l’Urdaci llegint la sentència que donava la raó als de ce ce o o. Imaginem que algú compra els drets d'imatge dels mítings del PP, i un altre els del PSOE. Només ens informarien d'un dels partits i sobre l'altre indiferència absoluta? Tot plegat, una prostitució més de la professió periodística, que veu com els compromisos signats pels qui controlen els grups mediàtics acaben amb tot criteri professional. Aleshores ve la pregunta: I per això ens estem traient una carrera? Sí, sempre podem protestar no signant les nostres cròniques.... I si no les fessim?

Alimentar la publicitat

Un bufet d’advocats de Chicago ha posat en marxa una curiosa estratègia per captar nous clients: dos suggerents cossos seminus d’un home i una dona flanquegen un missatge publicitari que resa “La vida és curta, divorcia’t”, acompanyat del nom del despatx i el telèfon de contacte.
A la publicitat ja gairebé està tot inventat, però les agències han de continuar buscant, sigui com sigui, l’atracció dels espectadors. Darrerament, hem assistit a diversos episodis publicitaris “polèmics” que han aparegut als mitjans de comunicació. Podem recordar, com el més recent, el suposat assetjament al que sotmetien tres homes a una noia a una campanya de Dolce & Gabanna. I avui, ens hem aixecat amb la notícia al diari d’aquest bufet d’advocats de Chicago que fomenta el divorci per aconseguir més clients. Amb aquest tipus de tàctiques, s’amaga un nou estil de fer anuncis que està demostrant ser tremendament eficaç. S’aprofita el ressò mediàtic que se li dóna a qualsevol cosa que, suposadament, transgredeix el sistema, i el que era un simple espot televisiu o una tanca de carrer, passa a ser el tema del dia i a estar en boca de tothom. Sens dubte, tot un triomf per a l’agència publicitària que l’únic que busca, al cap i a la fi, és donar a conèixer el producte del seu client.