Frank Rijkaard

“L’home tranquil” el batejaven. El que no sabia el rinxolat holandès és que, al Barça, els temps pacífics duren molt poc, i després d’un èxit important la cosa sempre tendeix a davallar. En gran part perquè els mitjans dedicats exclusivament al club, no es cansen mai de demnar més i més. Quant més guanyis major serà l'exigència posterior. Al bo de Frank ja l’hem vist trencar banquetes, mig enfadar-se amb periodistes a les rodes de premsa i, aquesta és l’última, esbroncar els jugadors davant de la premsa que presenciava l’entrenament després de la darrera derrota. Vejam a partir d’ara si el tècnic culé és capaç de retrobar-se amb la calma o acaba totalment esvalotat pel famos "entorno" que deia el Johan.

El gran pet

Tots aquells que s’acaben de comprar un pis hipotecant fins les seves pròpies celles s’estan arrancant els cabells. La borsa comença a fer figa amb la totxana i molts ja es pregunten què fer amb totes aquelles hectàrees desèrtiques d’edificis buits, els hauran de vendre a euro per metre quadrat o allò serà el paradís dels okupes... Ningú més criticarà a la ministra Trujillo per haver posat en marxa allò dels mini - pisos, ara es podran bescanviar per tot un bloc sencer i el món serà molt més feliç.

Premsa rosa

Els del “Tomate” ja estan alerta. La propera sortida de l’hospital de De Juana Chaos pot convertir-se en la imatge més comentada als programes esquarteradors del cor. Deixa’t estar de Marujita, Ana i “los siete paparazzis” o els romanços de la penúltima bèstia mediàtica de torn. Ara el que coparà les notícies de societat de revistes i magazines, seran les aventures de l’ex-pres d’ETA fora del recinte hospitalari. A tots ens agradarà saber el que fa, si va al Mercadona o prefereix el Carrefour, o si te parella estable o flirteja amb la Núria Bermúdez.

In memoriam

Qui no recorda a Bill Clinton partint-se de riure amb ell? O els balls estrambòtics dalt d’un escenari després, segurament, d’unes abundants ingestes de vodka? I aquelles secretàries que aguantaven estoicament els seus pessics? Avui el món rendeix homenatge al difunt Boris Yeltsin i els mitjans es fan un fart de recordar aquelles imatges patètiques i divertides a l'hora. Aquest és l’home que va protagonitzar la caiguda de l’URSS, un ítem cabdal de la nostra història recent. Qui va aturar el cop d’estat contra Gorbatxov a sobre d'un tanc. A qui li importa? Només ha quedat que era bastant pallasso. Stalin es regiraria a la tomba.

Gastronomia sobredimensionada

Amb frases tan messiàniques com “l’arròs és màgic” i una llista d’espera infinita per provar la teca del seu “Bulli”, Ferran Adrià segueix establint-se com una mena de tòtem intocable de la nostra societat. Com un semidéu, està per sobre de tot el que passa al seu voltant i la seva cuina sembla un producte del setè cel que està a l’abast de molt pocs, aquells que tocats per la mà divina, aconsegueixen reservar una taula pel seu restaurant, el millor del món terrenal segons els apòstols adrianistes de l’art culinari.

No ens quedem en les xifres, la sang i el fetge

"Tot just arribar a Richmond, la capital de Virgínia, es va trobar que feia molta calor, donat que era estiu. Va entrar en un 'badulaque' i va demanar un Màgnum. L'ingenu es pensava que la Frigo era hiperconegudíssima als Estats Units i que li feia la competència ferotge als Mc Flurrys (quin nom més diarreic) del Mc Donald's. El nostre galifardeu quasi mor d'un infart quan va comprovar que el que li portaven era un revòlver. A més, si omplia el formulari per inscriure's a l'Associació Nacional del Rifle tindria unes bales de regal i una estampeta del Charlton Heston. La calor li va passar de sobte. Es va fer amb la seva arma i va poder anar pel carrer tot desitjant que algú l'encabronés per poder fer-la servir. Quina seguretat!!"

Un cop més ha tornat a haver-hi una matança d'estudiants als Estats Units. És una història que es va repetint de tant en tant, com un bucle macabre, i que sovint apareix als mitjans com un espectacle morbós llunyà. El que més els importa és la xifra de morts, la sang a les imatges i allò de "que bojos que estan aquests americans!" com a missatge implícit.
Trobo que caldria més debat entorn quines són les causes de fons d'aquest fenòmen de violència esporàdica però colpidora. Com a molt, sempre ens quedem en allò de "és clar, com allà la possessió d'armes és lícita...". Però darrera d'això hi ha més. Hi ha un model de societat on s'associa la violència a l'autodefensa d'una forma terrible (i això lliga amb el seu discurs històric de "guerra justa o de defensa"). Un país on es dóna per fet que un dia o un altre t'atacaran i has d'estar preparat (és a dir, armat fins a les dents) per poder sortir del pas, com a les pelis del John Wayne.

Tenint en compte que la influència nord-americana és cada cop més present a Europa i a la resta del món, crec que hem de tenir més en consideració aquests temes. La invasió cultural ianqui sempre s'ha produit d'una forma bastant subtil, i bé pot passar que d'aquí a uns anys consumim "colts" i "winchesters" amb la mateixa lleugeresa amb la que ara ens fotem una Coca - Cola o ens fumem un Marlboro.