La televisió pública fa servei públic?
Un dia vaig llegir a la secció de comunicació d’El País un article titulat Servicio público para insomnes sobre com tracta TVE la seva suposada vocació de servei públic. Fa referència sobretot a La 2, i a com els programes divulgatius de cultura i ciència han estat relegats a uns horaris intempestius en benefici de sèries de producció nord-americanes o dels inacabables cicles de cinema espanyol.
L’article m’ha fet reflexionar sobre el model de televisió pública que consideraria més adient. En un món televisiu cada cop més marcat per les audiències a tota costa, què s’ha de fer? Seguir el camí caspós i alienant de les privades? O apostar amb fermesa pel servei públic i buscar noves formules d’entreteniment, al menys amb un xic d’imaginació?. Ara no em tiraré el moc dient que miro cada setmana el programa del Punset, perquè estaria mentint com un bellacus, però el model de televisió pública que s’està seguint a TVE cada dia té menys cap i peus.
Passada la línia dura ansariana encapçalada per les figures visibles de l’Urdaci i el Sánchez Dragó, el ZP va arribar a la Moncloa amb promeses de renovar l’ens públic. Les apostes van ser canviar els informatius i, sense tirar coets, he de dir que el Lorenzo Milà ha fet augmentar la credibilitat dels Telediarios, però partia amb l’avantatge que aquests havien tocat fons. La resta d’apostes van anar fracassant. Es van basar en fer entrar periodistes coneguts i de cert prestigi, però més de la corda sociata del tipus Júlia Otero, Gran Wyoming o Jesús Quintero. Les baixes audiències no perdonen i van tenir poca continuïtat. Es va tornar a la caspa que abundava a l’etapa pepera. Si abans era Noche de Fiesta, ara és Mira quien baila. I s’ha passat de programes de certa qualitat periodística o d’entreteniment a freakedes insulses com El Gong Show de Paz Padilla, que és una imitació d’aquell Semàforo de Chicho Ibáñez Serrador de fa més d’una dècada, i que va servir per donar a conèixer a personatges que han aportat tant a la cultura com Cañita Brava. Bàsicament, es tracta de mostrar gent que destaca en fer grans aportacions al món, com és interpretar Suspiros de España bufant una tarja de crèdit.
La política de servei públic ha quedat relegada totalment a La 2, i ja hem vist que queda marginada a les tantes de la nit. D’aquí es pot despendre que aquests programes com Redes, Estravagario o Miradas 2 són emesos per pura obligació, no perquè s’aposti per ells de veritat. En canvi el primer canal passa a fer la competència a la brossa amb més brossa. Sense anar més lluny, l’altre nit vaig descobrir fent zàping Hora cero, on es dedicaven a rebuscar en les vides de famosos morts. L’altre dia li tocava a l’Antonio Flores. No arribava als punts de sensacionalisme vomitiu dels Tomates, però del tot sobrer en un canal públic que sembla haver perdut definitivament l’oremus i que es veu obligat a jugar al joc que marquen les privades.
L’article m’ha fet reflexionar sobre el model de televisió pública que consideraria més adient. En un món televisiu cada cop més marcat per les audiències a tota costa, què s’ha de fer? Seguir el camí caspós i alienant de les privades? O apostar amb fermesa pel servei públic i buscar noves formules d’entreteniment, al menys amb un xic d’imaginació?. Ara no em tiraré el moc dient que miro cada setmana el programa del Punset, perquè estaria mentint com un bellacus, però el model de televisió pública que s’està seguint a TVE cada dia té menys cap i peus.
Passada la línia dura ansariana encapçalada per les figures visibles de l’Urdaci i el Sánchez Dragó, el ZP va arribar a la Moncloa amb promeses de renovar l’ens públic. Les apostes van ser canviar els informatius i, sense tirar coets, he de dir que el Lorenzo Milà ha fet augmentar la credibilitat dels Telediarios, però partia amb l’avantatge que aquests havien tocat fons. La resta d’apostes van anar fracassant. Es van basar en fer entrar periodistes coneguts i de cert prestigi, però més de la corda sociata del tipus Júlia Otero, Gran Wyoming o Jesús Quintero. Les baixes audiències no perdonen i van tenir poca continuïtat. Es va tornar a la caspa que abundava a l’etapa pepera. Si abans era Noche de Fiesta, ara és Mira quien baila. I s’ha passat de programes de certa qualitat periodística o d’entreteniment a freakedes insulses com El Gong Show de Paz Padilla, que és una imitació d’aquell Semàforo de Chicho Ibáñez Serrador de fa més d’una dècada, i que va servir per donar a conèixer a personatges que han aportat tant a la cultura com Cañita Brava. Bàsicament, es tracta de mostrar gent que destaca en fer grans aportacions al món, com és interpretar Suspiros de España bufant una tarja de crèdit.
La política de servei públic ha quedat relegada totalment a La 2, i ja hem vist que queda marginada a les tantes de la nit. D’aquí es pot despendre que aquests programes com Redes, Estravagario o Miradas 2 són emesos per pura obligació, no perquè s’aposti per ells de veritat. En canvi el primer canal passa a fer la competència a la brossa amb més brossa. Sense anar més lluny, l’altre nit vaig descobrir fent zàping Hora cero, on es dedicaven a rebuscar en les vides de famosos morts. L’altre dia li tocava a l’Antonio Flores. No arribava als punts de sensacionalisme vomitiu dels Tomates, però del tot sobrer en un canal públic que sembla haver perdut definitivament l’oremus i que es veu obligat a jugar al joc que marquen les privades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario