Jo criqui.....

La televisió pública fa servei públic?

2007-06-08T00:39:00.000+01:00

Un dia vaig llegir a la secció de comunicació d’El País un article titulat Servicio público para insomnes sobre com tracta TVE la seva suposada vocació de servei públic. Fa referència sobretot a La 2, i a com els programes divulgatius de cultura i ciència han estat relegats a uns horaris intempestius en benefici de sèries de producció nord-americanes o dels inacabables cicles de cinema espanyol.

L’article m’ha fet reflexionar sobre el model de televisió pública que consideraria més adient. En un món televisiu cada cop més marcat per les audiències a tota costa, què s’ha de fer? Seguir el camí caspós i alienant de les privades? O apostar amb fermesa pel servei públic i buscar noves formules d’entreteniment, al menys amb un xic d’imaginació?. Ara no em tiraré el moc dient que miro cada setmana el programa del Punset, perquè estaria mentint com un bellacus, però el model de televisió pública que s’està seguint a TVE cada dia té menys cap i peus.

Passada la línia dura ansariana encapçalada per les figures visibles de l’Urdaci i el Sánchez Dragó, el ZP va arribar a la Moncloa amb promeses de renovar l’ens públic. Les apostes van ser canviar els informatius i, sense tirar coets, he de dir que el Lorenzo Milà ha fet augmentar la credibilitat dels Telediarios, però partia amb l’avantatge que aquests havien tocat fons. La resta d’apostes van anar fracassant. Es van basar en fer entrar periodistes coneguts i de cert prestigi, però més de la corda sociata del tipus Júlia Otero, Gran Wyoming o Jesús Quintero. Les baixes audiències no perdonen i van tenir poca continuïtat. Es va tornar a la caspa que abundava a l’etapa pepera. Si abans era Noche de Fiesta, ara és Mira quien baila. I s’ha passat de programes de certa qualitat periodística o d’entreteniment a freakedes insulses com El Gong Show de Paz Padilla, que és una imitació d’aquell Semàforo de Chicho Ibáñez Serrador de fa més d’una dècada, i que va servir per donar a conèixer a personatges que han aportat tant a la cultura com Cañita Brava. Bàsicament, es tracta de mostrar gent que destaca en fer grans aportacions al món, com és interpretar Suspiros de España bufant una tarja de crèdit.

La política de servei públic ha quedat relegada totalment a La 2, i ja hem vist que queda marginada a les tantes de la nit. D’aquí es pot despendre que aquests programes com Redes, Estravagario o Miradas 2 són emesos per pura obligació, no perquè s’aposti per ells de veritat. En canvi el primer canal passa a fer la competència a la brossa amb més brossa. Sense anar més lluny, l’altre nit vaig descobrir fent zàping Hora cero, on es dedicaven a rebuscar en les vides de famosos morts. L’altre dia li tocava a l’Antonio Flores. No arribava als punts de sensacionalisme vomitiu dels Tomates, però del tot sobrer en un canal públic que sembla haver perdut definitivament l’oremus i que es veu obligat a jugar al joc que marquen les privades.

Anàlisi electoral (per la part que em toca)

2007-05-29T16:35:00.000+01:00

L’abstenció ha estat la gran protagonista en les eleccions municipals més descafeïnades que es recorden en democràcia. Si ens dediquem a situar geogràficament els mínims percentatges de participació electoral, totes les mirades se’n van cap a Barcelona i el seu extraradi.

Generalment, el 27 de maig les ciutats de l’àrea metropolitana són les que més passivitat han demostrat a l’hora d’anar a escollir el seu alcalde i els respectius representants municipals. El Vallès Occidental amb poblacions com Badia del Vallès (56% d’abstenció), Mollet (55%), Rubí i Ripollet (54%) és una de les comarques que més concentra la baixa participació. No podem deixar de banda però les preocupants dades que ens arriben del Baix Llobregat (sobretot la zona sud): Viladecans (55%), Castelldefels, Gavà i Viladecans (54%) i El Prat amb un 52%. L’ala nord del Barcelonès també presenta xifres participatives força paupèrrimes: Sant Adrià del Besòs (55% d’abstenció) i Santa Coloma i el districte de Nou Barris amb un 54%. Davant d’aquesta constatació, no és pas per casualitat que l’anomenat Cinturón Rojo s’està allunyant cada cop més del futur polític dels municipis i del país en general. Cal recordar que pràcticament totes les poblacions esmentades estan dirigides pel PSC des de fa temps, i amb grans majories en molts dels casos. Els socialistes acostumen a guanyar per costum, i les alternatives de govern queden anorreades si la gestió és mínimament eficaç i no es cometen grans errades.

El fenomen de la continuïtat del mateix alcalde o partit, sovint fa que es doni per fet el resultat. Aquesta és una de les causes de desmotivació dels ciutadans en temporada d’eleccions, perquè d’alguna manera ja saben de ben segur qui guanyarà. Però no és l’única. Ens hem de fixar una mica en la història d’aquestes ciutats des del tardofranquisme fins l’entrada de la democràcia. Una característica fonamental que es repeteix, en major o menor grau en aquests municipis, és la presència d’un fort nucli de població que va venir immigrada des de la resta d’Espanya cap a l’àrea metropolitana de Barcelona durant la segona meitat del segle XX. En els últims temps de lluita antifranquista, l’associacionisme veïnal i el sindicalisme van polititzar gran part d’aquestes bosses poblacionals. Partits clandestins com el PSUC, els embrions de l’actual PSC i sindicats com Comissions Obreres hi eren al darrera. La democràcia va arribar, i aquestes formacions van començar a assolir els governs municipals de les diferents ciutats esmentades. I així fins ara, perquè la població que des d’un principi els van sustentar, encara perviu en gran mesura. Tot i així, ja sigui perquè molts van desapareixent o bé queden desmotivats de la política, l’abstenció és cada cop més notòria. Els fills d’aquells pares lluitadors no sempre continuen amb la tradició familiar. La gran majoria, a l’inrevés que els seus progenitors, estan molt poc polititzats. També és cert que la societat viu molt més acomodada en el sistema que aleshores i, en general, costa trobar coses per les que lluitar. Però ells són, en gran part, els que fan sumar uns percentatges d’abstenció tan alts.
Són el PSC i els partits d’esquerra, doncs, els que tenen més a perdre amb una abstenció tan poderosa a l’extraradi barceloní. Hem de tenir en compte que estem parlant del seu cofre de vots més valuós de cara a les autonòmiques i a les generals, i sembla que mica en mica ho van perdent per haver-se diluït en el temps, per no haver trobat un referent contemporani als antics discursos de la transició.

Descuit o competència deslleial? Una història de drets

2007-05-21T16:41:00.000+01:00

Era dissabte 19 de maig al migdia. Tot fent zapping vaig veure que a la 2 de TVE, el tennista mallorquí Carles Moyà, esportivament de capa caiguda, s’enfrontava al totpoderós Roger Federer a les semifinals del Màsters Sèries d’Hamburg. Fins aquí tot normal, si no fos que Moyà havia aconseguit guanyar el primer set a qui molts consideren ja el número u de la història de l’esport de la raqueta. En això que els tennistes s’asseuen per menjar-se un plàtan (sempre m’ha fascinat aquesta fixació tan simiesca), se m’acut tocar el 7 del comandament a distància. Notícies a Cuatro, secció d’esports amb Juanma Castaño i Nico Abad. Després de repassar tota l’actualitat futbolística, donen un apunt breu de tennis. “En estos momentos se disputa la primera semifinal del Masters Series de Hamburgo entre Carlos Moyá y Roger Federer. El primer set lo ha ganado el suizo por 6-2.” El Palomino que duc dins va saltar amb allò de “Mentira!!!”. L’havia guanyat Moyà per 6 a 4. Què passa? Es van colar i ja està? O es que interessa més dir que Federer guanyava per no provocar una fugida massiva d’audiència cap a la 2, que retransmetia el partit en directe? Potser faig un gra massa i era una simple errada. Però en matèria esportiva estem veient últimament uns informatius molt limitats. Tot es qüestió de drets de retransmissió. Com s’explica sinó que a Telecinco només es parli de Fòrmula 1 (o més aviat d’Alonso), a TVE de Moto GP, Rafa Nadal (els seus partits salten de La 2 al primer canal com si fos un discurs del rei) i l’intrèpid Desafío Español “con diez cañones por banda” (qui aguanti una regata de vela en directe es mereix un premi). Els drets sobre les retransmissions esportives donen molts calerons a les televisions. Una prova més que els diners poden amb l’objectivitat, els criteris d’interès i tot codi deontològic. Per Telecinco és més important que Alonso faci una exhibició a Kuala Lumpur que si el Tau Vitòria guanya la lliga ACB. Si un esport el té un canal en concret, la resta ni en parla, i si ho fan és de mala gana, com l’Urdaci llegint la sentència que donava la raó als de ce ce o o. Imaginem que algú compra els drets d'imatge dels mítings del PP, i un altre els del PSOE. Només ens informarien d'un dels partits i sobre l'altre indiferència absoluta? Tot plegat, una prostitució més de la professió periodística, que veu com els compromisos signats pels qui controlen els grups mediàtics acaben amb tot criteri professional. Aleshores ve la pregunta: I per això ens estem traient una carrera? Sí, sempre podem protestar no signant les nostres cròniques.... I si no les fessim?

Alimentar la publicitat

2007-05-10T17:15:00.000+01:00

Un bufet d’advocats de Chicago ha posat en marxa una curiosa estratègia per captar nous clients: dos suggerents cossos seminus d’un home i una dona flanquegen un missatge publicitari que resa “La vida és curta, divorcia’t”, acompanyat del nom del despatx i el telèfon de contacte.
A la publicitat ja gairebé està tot inventat, però les agències han de continuar buscant, sigui com sigui, l’atracció dels espectadors. Darrerament, hem assistit a diversos episodis publicitaris “polèmics” que han aparegut als mitjans de comunicació. Podem recordar, com el més recent, el suposat assetjament al que sotmetien tres homes a una noia a una campanya de Dolce & Gabanna. I avui, ens hem aixecat amb la notícia al diari d’aquest bufet d’advocats de Chicago que fomenta el divorci per aconseguir més clients. Amb aquest tipus de tàctiques, s’amaga un nou estil de fer anuncis que està demostrant ser tremendament eficaç. S’aprofita el ressò mediàtic que se li dóna a qualsevol cosa que, suposadament, transgredeix el sistema, i el que era un simple espot televisiu o una tanca de carrer, passa a ser el tema del dia i a estar en boca de tothom. Sens dubte, tot un triomf per a l’agència publicitària que l’únic que busca, al cap i a la fi, és donar a conèixer el producte del seu client.

Frank Rijkaard

2007-04-24T18:37:00.000+01:00

“L’home tranquil” el batejaven. El que no sabia el rinxolat holandès és que, al Barça, els temps pacífics duren molt poc, i després d’un èxit important la cosa sempre tendeix a davallar. En gran part perquè els mitjans dedicats exclusivament al club, no es cansen mai de demnar més i més. Quant més guanyis major serà l'exigència posterior. Al bo de Frank ja l’hem vist trencar banquetes, mig enfadar-se amb periodistes a les rodes de premsa i, aquesta és l’última, esbroncar els jugadors davant de la premsa que presenciava l’entrenament després de la darrera derrota. Vejam a partir d’ara si el tècnic culé és capaç de retrobar-se amb la calma o acaba totalment esvalotat pel famos "entorno" que deia el Johan.

El gran pet

2007-04-24T18:21:00.000+01:00

Tots aquells que s’acaben de comprar un pis hipotecant fins les seves pròpies celles s’estan arrancant els cabells. La borsa comença a fer figa amb la totxana i molts ja es pregunten què fer amb totes aquelles hectàrees desèrtiques d’edificis buits, els hauran de vendre a euro per metre quadrat o allò serà el paradís dels okupes... Ningú més criticarà a la ministra Trujillo per haver posat en marxa allò dels mini - pisos, ara es podran bescanviar per tot un bloc sencer i el món serà molt més feliç.

Premsa rosa

2007-04-24T18:07:00.000+01:00

Els del “Tomate” ja estan alerta. La propera sortida de l’hospital de De Juana Chaos pot convertir-se en la imatge més comentada als programes esquarteradors del cor. Deixa’t estar de Marujita, Ana i “los siete paparazzis” o els romanços de la penúltima bèstia mediàtica de torn. Ara el que coparà les notícies de societat de revistes i magazines, seran les aventures de l’ex-pres d’ETA fora del recinte hospitalari. A tots ens agradarà saber el que fa, si va al Mercadona o prefereix el Carrefour, o si te parella estable o flirteja amb la Núria Bermúdez.

In memoriam

2007-04-24T17:49:00.000+01:00

Qui no recorda a Bill Clinton partint-se de riure amb ell? O els balls estrambòtics dalt d’un escenari després, segurament, d’unes abundants ingestes de vodka? I aquelles secretàries que aguantaven estoicament els seus pessics? Avui el món rendeix homenatge al difunt Boris Yeltsin i els mitjans es fan un fart de recordar aquelles imatges patètiques i divertides a l'hora. Aquest és l’home que va protagonitzar la caiguda de l’URSS, un ítem cabdal de la nostra història recent. Qui va aturar el cop d’estat contra Gorbatxov a sobre d'un tanc. A qui li importa? Només ha quedat que era bastant pallasso. Stalin es regiraria a la tomba.

Gastronomia sobredimensionada

2007-04-24T17:39:00.000+01:00

Amb frases tan messiàniques com “l’arròs és màgic” i una llista d’espera infinita per provar la teca del seu “Bulli”, Ferran Adrià segueix establint-se com una mena de tòtem intocable de la nostra societat. Com un semidéu, està per sobre de tot el que passa al seu voltant i la seva cuina sembla un producte del setè cel que està a l’abast de molt pocs, aquells que tocats per la mà divina, aconsegueixen reservar una taula pel seu restaurant, el millor del món terrenal segons els apòstols adrianistes de l’art culinari.

No ens quedem en les xifres, la sang i el fetge

2007-04-17T17:54:00.000+01:00

"Tot just arribar a Richmond, la capital de Virgínia, es va trobar que feia molta calor, donat que era estiu. Va entrar en un 'badulaque' i va demanar un Màgnum. L'ingenu es pensava que la Frigo era hiperconegudíssima als Estats Units i que li feia la competència ferotge als Mc Flurrys (quin nom més diarreic) del Mc Donald's. El nostre galifardeu quasi mor d'un infart quan va comprovar que el que li portaven era un revòlver. A més, si omplia el formulari per inscriure's a l'Associació Nacional del Rifle tindria unes bales de regal i una estampeta del Charlton Heston. La calor li va passar de sobte. Es va fer amb la seva arma i va poder anar pel carrer tot desitjant que algú l'encabronés per poder fer-la servir. Quina seguretat!!"

Un cop més ha tornat a haver-hi una matança d'estudiants als Estats Units. És una història que es va repetint de tant en tant, com un bucle macabre, i que sovint apareix als mitjans com un espectacle morbós llunyà. El que més els importa és la xifra de morts, la sang a les imatges i allò de "que bojos que estan aquests americans!" com a missatge implícit.
Trobo que caldria més debat entorn quines són les causes de fons d'aquest fenòmen de violència esporàdica però colpidora. Com a molt, sempre ens quedem en allò de "és clar, com allà la possessió d'armes és lícita...". Però darrera d'això hi ha més. Hi ha un model de societat on s'associa la violència a l'autodefensa d'una forma terrible (i això lliga amb el seu discurs històric de "guerra justa o de defensa"). Un país on es dóna per fet que un dia o un altre t'atacaran i has d'estar preparat (és a dir, armat fins a les dents) per poder sortir del pas, com a les pelis del John Wayne.
Tenint en compte que la influència nord-americana és cada cop més present a Europa i a la resta del món, crec que hem de tenir més en consideració aquests temes. La invasió cultural ianqui sempre s'ha produit d'una forma bastant subtil, i bé pot passar que d'aquí a uns anys consumim "colts" i "winchesters" amb la mateixa lleugeresa amb la que ara ens fotem una Coca - Cola o ens fumem un Marlboro.